Crònica 2ºESO.

Una altra vegada va arribar el dia dels grans nervis, pero no van ser tan grans com el primer any.
Va arribar el dia d’escomençar una altra vegada l’escola.
Vaig alsar-me prompte, mentres la meua mare em preparava el desdijú.
Necessitava veure als meus companys, ja que durant tot l’estiu no els vaig vore.
El que més desitjava era trobar-me amb les meues amigues, les dos Laures i MªJose.
Vam quedar les quatre en la plaça 25 per anar juntes i ahí trobar-nos totes.
Vam ser 10 minuts de abraços entre totes i de molta alegria per haver-nos trobat una altra vegada.
Aquest any, si que em va tocar amb els meus companys de tota la vida. Al veure les llistes em vaig possar molt contenta en tornar altra vegada a classe amb ells.
Com era una classe molt gran, en moltes classes estavem dividits, però això no perjudicava a res ja que en altres si que estavem tots junts.
Vam començar les classes, i aquest any si que el vaig començar amb ganes. Ens van tocar profesors que encara trobem a l’institut, com per exemple Charo, Rosa, Julia, Mari Cruz…
Mai oblidare les classes d’angles amb Jùlia, sempre eren molt llargues, pero aquell any, va ser l’any que més vaig aprendre anglès.
Caldria destacar, sobretot les classes de mùsica amb Jaume. Vam tocar moltes cancions conegudes i molt boniques, com per exemple Titanic.
Tinc el record, de moltes classes de Castellà amb Charo i de Ciències amb Mari Cruz,quan ens amagavem i es pensavem que no estavem en classe i anaven per els passadissos a buscar-nos.
M’en recorde que el cap de semana del 23 de Novembre (el meu anivesari) els meus pares em van regalar el meu primer mòbil. No ho podia creure, portava molt de temps demanant un mòbil i per fi el vaig aconseguir.
Van seguir passant el mesos, i a l’altura de Nadal, el meu entrenador ens va donar la noticia de que en semana santa aniriem a Eivissa de torneig els quatre dies.
Totes ens vam quedar parades, no saviem com reaccionar, moltes de nosaltres mai haviem agafar un vaixell i ho fariem per a anar a aquell torneig.
Però les setmanes anaven passar i va arribar Nadal. Era el cap de semana del 28 quan teniem un torneig en Madrid. Vam anar a un campament menut. Voldria descatar sobretot, el menjar que estava molt dolent i el fred que feia eixos dias.
Vam jugar en un poliesportiu que pareixia una carpa de magdalena, aleshores el fred que feia era insoportable i es quan nosaltres ens enfriavem abans de jugar.
Quan estaven allí, ens van portar a vore el partir dels Estudiants en un poliesportiu enorme. Mai havia tingut eixa sensació, va ser una experiencia inolvidable que mai en la vida oblidare. Un partit de bàquet impresionant.
Però quan vam tornar a Castelló vaig tindre la pitjor noticia que em podien haver donat, la meua àvia havia mort.
Ja havie perdut a dos avis, però era xicoteta i no m’enrecordave de res, però aquesta ja era més major i és va costar molt reaccionar quan em van donar la noticia. No ho podia creure. Els meus pares em van ajudar molt i em van donar molts ànims per a que no estiguera mal, i el que més els tinc que agrair es que davant meu mai han estar mal i això em feia més fort ami.
Però estavem en Nadal i es trobavem els dinars familiars. Aquest any va ser molt més dur ja que la meua àvia faltava i feia una setmana que ens va deixar.
Va ser un Nadal molt dur i molt trist per a la meua familia. Durant eixe temps, em van presentar a una xiqueta que es deia Vanessa. No ens conèixiem de res, però ella em va ajudar molt amb lo de la meua àvia i amb tots el problemes que li contava. Des del primer moment, em va demostrar que era una vertadera amiga.
Va tornar el moment de tornar a l’escola. Vam començar les classes i vam intentar adecuar-nos ràpidamente al ritme que portavem abans.
Desprès d’esforç i ganes, va arribar la magdalena. Aquest any vam fer samarreta amb els companys de toda la vida. Va ser una magdalena amb els amics de sempre, amb els que sempre havien estat al teu costat desde que erem xicotets.
No vam poder disfrutar encara, ja que no tenien la edat suficiente per a eixir per ahí, però sempre estaven tots junts en la plaça de Grapa.
Vam putjar tots junts a la magdalena i vam baixar també caminant.
Tots el dies van ser un poc repetits, però almenys vam passar tota la semana junts.
Van passar dos setmanes molt ràpides i de seguida va arribar Eivissa, eixe torneig que tant estaven desitjant. Estava tot l'equip emocionat, va arribar el gran dia que tant estaven esperant durant tants mesos.
Va ser un viatge increible. Vam quedar campiones del torneig i vam conèixer a molta gent molt simpàtica i de molts llocs diferents.
Quan vam arribar desprès de dos setmanes increíbles, vam tornar a l’escola on la tornada va ser molt dura.
Però el que teniem en el cap ara, era el gran viatge a Castilla la Mantxa amb Toni.
Va ser un viatge impresionat. Mai havia estat tants dies amb la meua gent a totes hores. Era el primer viatge que em separava dels meus pares. Vaig disfrutar molt el viatge. Però no vaig poder acabar el viatge amb tots, ja que Laura, Raquel i jo ens teniem que tornar a Castelló perquè el nostre equip havia arribar a la fase. Aleshores els nostres pares van anar a recollir-nos a Madrid.
La fase va ser molt dura, ja que ens tocava competir amb equips molt forts, però aun això arribar fin ahí era molt difícil i no tot el mòn aplega.
Tocava apretar en les notes finals, ja que s’estava apropant l’estiu.
Era molt dur estudiar amb eixa calor, ja que cada vegada era més insoportable.
Però el dia final va arribar, tots estavem entusiasmats per les notes i perquè per fi arribava l’estiu que es l’estació que més ens agrada a tots.
I com de costum, van arribar les llàgrimes dels companys, els abraços de despedida…anaven a ser tres mesos separats.
Però eixe estiu no vaig estar els tres mesos en el meu poble, sino que només vaig estar el mig mes d’Agost i durant Juny i Julio, vaig quedar amb les meues amigues d’ací, on cada dia anavem a un lloc diferent per a disfrutar l’estiu al màxim.